9Publicar amb una llicència lliure a la vista

Les obres queden protegides per drets d’autor des del moment en què es creen, sense necessitat de registrar-les ni d’indicar-ho. La conseqüència és que un material publicat sense llicència té tots els drets reservats, de manera que altres persones el poden veure, però no el poden copiar, adaptar ni difondre amb seguretat, encara que el seu autor no hi tingui cap inconvenient.

La llicència és el que converteix un material publicat en un recurs compartit. La Recomanació sobre els Recursos Educatius Oberts (REO) de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), adoptada el 2019, els defineix com a materials de domini públic o publicats amb una llicència oberta que en permet l’accés, així com la reutilització, la reconversió, l’adaptació i la redistribució sense cap cost per part de tercers. Per tant, un material sense llicència oberta no és un recurs educatiu obert, encara que es pugui consultar lliurement.

Un material creat amb vibe coding reuneix dos tipus d’obra, que utilitzen llicències diferents. Els continguts són els textos, les preguntes, les imatges i les explicacions, i se solen publicar amb una llicència Creative Commons (CC). El codi és el que fa funcionar el material, i utilitza llicències pensades per als programes informàtics.

No totes les llicències Creative Commons són lliures, en el sentit que recull la Definició d’obres culturals lliures: una obra lliure es pot estudiar, copiar, modificar i redistribuir per qualsevol persona i per a qualsevol propòsit. La mateixa Creative Commons utilitza aquesta definició per distingir les seves llicències lliures, CC BY i CC BY-SA, de les que no ho són. Cada condició s’indica amb dues lletres. BY, de l’anglès by («per»), obliga a reconèixer l’autoria, i SA (ShareAlike, compartir igual) obliga a mantenir la mateixa llicència en les adaptacions. Les que inclouen la condició NC (NonCommercial, no comercial), que prohibeix els usos comercials, o la condició ND (NoDerivatives, sense obra derivada), que prohibeix les adaptacions, limiten justament el que es vol permetre. Per als continguts queden, per tant, dues llicències lliures:

• CC BY. Permet qualsevol ús, també adaptar el material, amb l’única condició de reconèixer l’autoria. Dona la màxima difusió, tot i que les versions millorades es poden publicar amb una altra llicència més tancada.
• CC BY-SA. Afegeix l’obligació de publicar les adaptacions amb la mateixa llicència, de manera que les millores continuen sent lliures per a tota la comunitat educativa.

Convé evitar la condició NC, encara que sembli la més prudent, perquè no sempre és clar què és un ús comercial. La mateixa Creative Commons indica que depèn de les circumstàncies i de la intenció amb què s’utilitza el material, i no del tipus d’organització, i que no pot aclarir quins usos ho són. Es pot discutir, per exemple, el d’un centre privat o el d’una plataforma amb publicitat.

Si el que es busca és que ningú no s’apropiï del material, aquesta protecció la dona la condició SA. Una empresa pot utilitzar un material amb CC BY-SA, però ha de publicar les seves adaptacions amb la mateixa llicència, de manera que les millores tornen a la comunitat. La condició NC, en canvi, tanca dues portes. El material queda fora dels repositoris que només admeten recursos lliures, i no es pot barrejar amb altres materials lliures. Segons les preguntes freqüents de Creative Commons, una adaptació de material amb SA s’ha de publicar amb la mateixa llicència, així que un text o una imatge amb CC BY-SA no es pot incorporar a un material amb CC BY-NC-SA.

Per al codi, les llicències de programari lliure més utilitzades són quatre:

• MIT. La més senzilla, que permet qualsevol ús sempre que es mantingui l’avís d’autoria i de llicència.
• Apache 2.0. Igual de permissiva, però demana indicar els canvis i inclou una cessió de patents.
• MPL 2.0, sigles en anglès de Mozilla Public License. Obliga a compartir les modificacions dels fitxers que porten aquesta llicència, encara que es combinin amb codi tancat.
• AGPL v3, sigles en anglès d’Affero General Public License (llicència pública general d’Affero). Obliga a compartir el codi de les versions modificades amb la mateixa llicència, també quan s’ofereixen com a servei en una pàgina web i no es distribueixen. Aquesta última condició té efecte quan el programa s’executa en un servidor, ja que un material que funciona sencer al navegador lliura el codi a la persona que l’obre.

Aquesta guia recomana CC BY-SA per als continguts i AGPL v3 per al codi, perquè garanteix que les millores tornin a la comunitat educativa. Per a la màxima adopció es pot triar CC BY amb MIT o Apache 2.0. El generador de llicències prepara l’avís per a qualsevol d’aquestes combinacions, en text o en HTML llest per enganxar. L’article «Licencias libres para docentes» (en castellà) permet aprofundir en el tema, amb taules comparatives, casos pràctics i respostes als dubtes més habituals.

La llicència ha d’estar a la vista per complir la seva funció. El mínim és que el mateix material indiqui, en un lloc visible com el peu, l’autoria, el nom de la llicència i l’enllaç al seu text oficial. Així la llicència acompanya el material quan es descarrega o s’incrusta en una altra pàgina.

Quan el material és un projecte amb diversos fitxers, convé afegir, a més, el fitxer amb el text complet de la llicència del codi i esmentar totes dues llicències a la documentació. En un repositori, el fitxer LICENSE porta la llicència del codi i un altre, per exemple LICENSE-CONTENIDOS, la dels continguts. Al principi de cada fitxer de codi convé, a més, una línia com SPDX-License-Identifier: AGPL-3.0-or-later, que identifica la llicència de manera normalitzada. Tot plegat es pot demanar a la intel·ligència artificial (IA) des del principi, com fa el fitxer d’instruccions per a la IA, de manera que el material es genera ja amb la seva llicència.

La pregunta sobre a qui pertany el que genera la IA té dues parts. La primera és si l’empresa que ofereix la IA reclama algun dret, i la resposta és que no. Les condicions dels principals serveis, consultades el setembre de 2026, coincideixen en aquest punt. OpenAI indica que l’usuari és propietari del resultat i li cedeix tots els drets que pogués tenir-hi. Anthropic cedeix igualment a l’usuari els seus drets sobre els resultats. Google indica que no reclamarà la propietat del contingut original generat amb els seus serveis. El material, per tant, es pot publicar, compartir i llicenciar sense que l’empresa hi tingui res a objectar.

La segona part és si sobre el que s’ha generat existeix un dret d’autor que es pugui fer valer davant d’altres persones, i això no ho decideixen les condicions d’ús, sinó la llei de cada país. Les mateixes empreses cedeixen els seus drets «si n’hi hagués», perquè ningú no pot cedir el que no té. A Espanya, la Llei de propietat intel·lectual considera autor la persona natural que crea una obra, i la qüestió és si crea l’obra la persona que dona les instruccions a la IA.

Sobre aquesta qüestió hi ha dues postures. La primera entén que la IA és una eina, com ho són el pinzell o la càmera, i que l’autoria correspon a la persona que la fa servir. És la que recull la llei britànica des del 1988, que atribueix l’autoria d’una obra generada per ordinador a la persona que disposa el necessari per a la seva creació, i la que va seguir el 2023 el Tribunal d’Internet de Pequín en reconèixer drets d’autor sobre una imatge generada amb IA, per les decisions que va prendre l’usuari en triar i ajustar les seves instruccions. La segona postura entén que l’autoria exigeix que les decisions creatives de la persona s’apreciïn en el resultat. És la de l’Oficina de Copyright dels Estats Units, que va concloure el 2025 que la protecció no arriba a la mera formulació d’instruccions, i sí al que la persona ha creat i es pot reconèixer en el resultat, i a les ordenacions i modificacions creatives que hi faci. A Espanya encara no hi ha cap resolució, però els primers tribunals europeus que s’hi han pronunciat segueixen la segona postura. El 2026, el Tribunal Superior Regional de Düsseldorf, en la línia d’altres dos tribunals alemanys, va considerar que una imatge generada amb IA només és una obra quan reflecteix decisions creatives concretes de la persona, i que no n’hi ha prou amb unes instruccions generals, encara que siguin moltes, ni amb triar entre diverses propostes. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea encara no s’hi ha pronunciat, de manera que la qüestió no està tancada.

Aquesta guia no necessita resoldre-la, perquè la seva recomanació és la mateixa amb qualsevol de les dues postures: publicar el material amb una llicència lliure i indicar que s’ha creat amb IA, com demana la recomanació 8. Amb la primera postura, la llicència cobreix tot el material. Amb la segona, cobreix l’aportació de la persona, i la resta quedaria sense drets que n’impedissin la reutilització. En tots dos casos el material es pot compartir. Convé tenir present que, amb la segona postura, condicions com la de compartir amb la mateixa llicència només es podrien exigir sobre l’aportació humana. En el vibe coding educatiu aquesta aportació és àmplia, ja que la persona decideix què es construeix, aporta els continguts i corregeix el resultat al llarg de moltes sessions, i les recomanacions 7 i 8 serveixen per deixar-ne constància.