Oferir el codi perquè altres persones l'adaptin
L'obertura a la pràctica
La llicència lliure dona el permís per reutilitzar un material, però el permís resulta insuficient si el material no es pot obtenir en una forma que permeti treballar-hi. La Recomanació sobre els Recursos Educatius Oberts (REO) de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) no parla només d’accés, sinó de reutilització, reconversió, adaptació i redistribució. El programari lliure ho planteja de manera semblant amb les seves quatre llibertats, entre les quals hi ha la d’estudiar com funciona el programa i canviar-lo, i la de distribuir còpies de les versions modificades, per a les quals l’accés al codi és una condició necessària. La Declaració sobre el coneixement lliure estén la mateixa idea a qualsevol recurs de coneixement: és lliure quan qualsevol el pot utilitzar per a qualsevol finalitat, aprendre’n, copiar-lo, adaptar-lo i compartir el resultat en benefici de la comunitat.
L’article «Mantener la “A” de abierto en los REA en tiempos de IA», del Centre Nacional de Desenvolupament Curricular en Sistemes no Propietaris (CEDEC), ho concreta en un principi de simplicitat adaptable, segons el qual convé preferir el que és funcional i senzill al que és complex i tancat, i el criteri de qualitat d’un recurs és que es pugui reutilitzar.
L'obtenció del material
El mínim és que el material ofereixi el seu codi per copiar-lo o descarregar-lo. Al web d’un xatbot i a les plataformes per crear aplicacions normalment es pot veure el codi, però les altres persones només reben un enllaç, de manera que convé afegir al mateix material la manera d’obtenir-lo, o publicar-lo a part. Juntament amb el codi convé oferir la nota de decisions de la recomanació 7, que permet a una altra persona continuar-lo sense haver d’endevinar per què està fet així.
El recomanat és publicar el projecte en un repositori obert, amb una explicació de com fer-lo servir i com modificar-lo. Un repositori permet, a més, que altres persones proposin millores i que l’autor les incorpori.
En un repositori el codi continua canviant després de publicar-se, de manera que l’enllaç al projecte porta sempre a la versió més recent. Per recuperar més endavant la versió exacta que es va publicar, es va fer servir a classe o es va avaluar, convé marcar cada versió publicada amb una etiqueta de versió, o tag en la terminologia de Git, com v1.0 o v1.1. La crea la IA en publicar, i n’hi ha prou d’indicar-l’hi una vegada a les seves instruccions. Una etiqueta ja publicada no es mou ni es reutilitza, perquè deixaria d’assenyalar el que es va publicar. Al seu costat es pot anotar l’identificador del commit, el codi que Git assigna a cada estat desat del projecte, que serveix de referència exacta encara que l’etiqueta es canviés per error.
Un material fàcil d'adaptar
Un material és més reutilitzable quan el contingut està separat del funcionament. Un qüestionari les preguntes del qual són en una llista al principi del codi, o en un fitxer a part, es pot adaptar a una altra matèria canviant aquesta llista, sense tocar la resta. Convé demanar-ho a la intel·ligència artificial (IA) des del principi, juntament amb el codi comentat de la recomanació 3 i l’absència de dependències de la recomanació 4, que són les altres dues condicions que faciliten l’adaptació.
També ajuda indicar a la documentació quines parts estan pensades per canviar-se, com els textos, els colors o la llengua. Una persona que vulgui traduir el material, o ajustar-lo a un altre nivell educatiu, troba així per on començar.